Vam menjar i vam beure – Dos palillos

Ja fa un temps vaig sentir, no sé exactament a on, a Manuel Jabois explicant una manera molt curiosa que té ell d'anar a dormir. Era en una entrevista que no he aconseguit retrobar, i explicava que hi ha dies que ell, per anar a dormir, es posa àudios del soroll d'una tempesta de mar, i que així aconsegueix relaxar-se. Deia que sentint que a fora tot és caos i tempesta, sentint el escoltant del mar remogut i imaginant-se les grans onades, la pluja els llamps i els trons, ell podia sentir-se protegit en el seu llit, entre els seus llençols. I que així aconseguia adormir-se. Avui, en llevar-me, i per motius incomprensibles, he recordat aquesta anècdota de Jabois i m'ha fet pensar en la meva relació amb la ciutat. He pensat que la idea de sentir-se tranquil estant envoltat per una tempesta lliga perfectament amb la sensació de tranquil·litat que m'ofereix la ciutat. Que és envoltat de cotxes, de soroll i d'històries que s'entrecreuen entre elles que em sento segur. I en pau. La meva tempesta és el soroll d'un restaurant ple, rodejat de gent que xerra, que lliga o que discuteix, de cambrers que van amunt i avall traginant plats i begudes sembrant un aparent caos perfectament ordenat. És sempre entremig de tota aquesta tempesta, que segut a una barra i xerrant amb la meva gent, em sento segur. Per dir-ho d'una manera potser un pèl brusca, em passa que el silenci de la muntanya el trobo forçat.