El gran regal final – Les grans absurditats 005

Explico les coses diferencials dels darrers dies: les grans absurditats. 1 ) La màgia del Botafumeiro - Crònica d’aniversari. Em vaig llevar confós i desorientat. L’últim que recordava era volar pels cels de Barcelona com si hagués guanyat la final de la Champions. Tenia 24 anys de vida i una ressaca de les que marca una generació. Un missatge inesperat em va arribar a l’iphone. Era un vídeo acompanyat d’una burlesca nota de veu de la meva nòvia. [Jan Raich]. Notable broma d’aniversari. Un bon cafè sol i un passeig de ciutat van resoldre tots els mals de la nit. Vam fer una parada necessària al jardí de l’ateneu: l’ambient del jubilat sempre ajuda a rejovenir, i prendre un negroni i escriure quatre ratlles va ser combustible per a tot el dia. Sortint de l’ateneu em va arribar el segon vídeo al mòbil, i vaig començar a entendre la dinàmica del joc. La meva nòvia havia preparat un entrellaçat de vídeos de gent que m’agrada, que em cau bé o que simplement em fa gràcia, i me’ls aniria enviant al llarg del dia. Abans d’anar a dinar va voler confirmar el projecte. [David Verdaguer]. Botafumeiro era la següent parada i la feina estava feta i la bèstia de la gana preparada per sortir. La primera impressió de Botafumeiro va ser una olor forta de marisc i d’abundància, que em va recordar a l’agradable esperit de Nadal, de generositat i alegria. El restaurant és gegant i laberíntic, i a primera vista sembla que hi hagi més cambrers que comensals. 300 homes amb bata blanca traginant safates plenes de marisc, passant entre taules, fent-se crits i organitzant un autèntic caos. Un caos que forma exactament l’ambient que distingeix el restaurant, que el fa especial. El gran problema (o la gran virtut) de la magnitud d’aquests restaurants és que el tracte dels cambrers pot semblar brusc. Van per feina i si no vas acompanyat d’una estrella de Hollywood el maltracte és gairebé assegurat. És tal el desordre que si no t’imposes des d’un bon principi, pots restar esperant a una taula al bell mig del restaurant durant setmana i mitja sense ser vist per absolutament ningú. Com passa als llocs importants, has de fer-te veure d’una manera o altra. L’excentricitat, en aquests llocs, pot ser molt ben valorada. Excentricitat amb molt de bitllet, s’entén. Després beus vi, esclafes armadures i n’extreus el suc. Un exèrcit de marisc va arribar de sobte a la nostra taula i la festa va començar. De petit vaig agafar mania al peix. A l’escola feia tota mena de trampes, intercanvis, suborns i fins amenaces per no menjar-me’l. D’adolescent, quan ja vaig començar a escollir el meu menú, vaig perdre’l de vista durant molt de temps. Un dia, a vint anys, anant amb el cotxe dels pares a un dinar familiar, vaig llegir una frase de Josep Pla que em va fer dubtar. Deia així: “Tinc vint-i-un anys i encara no he menjat cap ostra. Sóc un desgraciat.” Aquell dia va aparèixer una magnífica safata d’ostres al dinar, i vaig voler avançar-me a Josep Pla. La primera ostra no és exactament que m’agradés. De fet, no em va agradar. Però me’n vaig menjar dues. I tres. I vaig començar a reconciliar-me, per força de voluntat, amb el gust del mar. Amb el temps he descobert que, com passa amb les persones, les coses més difícils d’entendre, que requereixen més esforç i fins i tot dolor, són les que després valen més la pena, i sobretot, les que perduren en el temps. Arribades les postres, una nova sorpresa em va arribar al mòbil, i aquesta em va fer entendre que era un regal molt ben pensat i fet a mida per a mi. [Flora Saura]. Entre riures i complicitat, i fent cas als més veterans, vaig tenir la magnífica idea d’anar a prendre unes copes a la terrassa de la casa fuster. Barcelona als meus peus. Dos gintònics. I tot l’amor del principi d’una vida. Veient com puja i baixa el passeig de gràcia va arribar l’últim gran vídeo del dia. Manuel Jabois. El gran regal final va ser arribar a casa i seure a taula amb els pares. Compartir un pastís, bufar espelmes i brindar amb cava. Quan ja pensava que res ho podia superar, una melodia va sonar al meu mòbil. Javier Aznar. 2 ) L’espanyol de Cornellà L'experiència m'ha fet fort, per descomptat, i celebro haver fet la intrusió, Visca el Barça i molta sort, de veritat, molta sort a segona divisió. 00:00 - Busco feina