desintoxicació al delta de l’ebre

Lluitar contra les ones, tornar de la platja descalç, la dutxa per treure la sorra, i la sal. L’arròs. Fer el passeig de l’infern -l’he batejat així per l’abrasador sol de migdia- fins per fi arribar al cafè amb gel de l’hotel. Comentar el diari amb el Joan. Llegir un conte. Elefants blancs. Escriure que les ombres es fan llargues. Caure amb el sol a la platja. I fer l’últim bany. És el meu Delta i és el més semblant que he trobat a la infantesa. Aquells dies no prenia cafè amb gel, ni tampoc vi negre per dinar. Per descomptat que no escrivia, i encara menys llegir. Però tornava ja descalç de la platja, tot i el terra cremant o el dolor dels pedals de la bici clavant-se als peus. Aquells dies també pescava granotes amb el meu germà i els veïns del costat, dos nois ebrencs que se’n fotien de nosaltres pel nostre accent, o quan per escollir l’ordre de les coses fèiem expressions com “prime’ns, seco’ns, terce’ns”. Fèiem les canyes amb una canya de bambú, un fil de pescar, i una punta de cotó. Les granotes mossegaven el cotó mullat, que fèiem saltar per l’aigua com un insecte, i encabat estiràvem amb força. La resta era enxampar-les, observar-les i tornar-les a l’aigua estancada dels camps d’arròs. Fins que un dia, el més petit dels veïns, va donar una granota a la mare perquè la cuinés. I així ho va fer. I dit i fet es va menjar les cuixetes de granota a la planxa. Crec que va ser l’últim dia que vam pescar granotes. Hi ha un fons salvatge. Hi ha un fons salvatge que fa que el Delta m’agradi tant. Hi ha una sensació d’antiguitat, de moltes pluges per un terra així. Hi ha els ocells, que s’hi senten com a casa. Fins que migren i se’n van.